Sí senyor! Aquest any em vaig decidir a apuntar-me a la Pedals de Foc Non Stop, en la categoria plata, això si. Va ser la manera de forçar una mica les coses, obligar-me a entrenar més i a no poder-me tirar enrera a última hora si no passava res d'especial.
Per això necessitava un còmplice, tot sol seria un pal, i allà estava el Ricart que no va dubtar en dir que sí, ole! primera part completada.
Amb un parell de mesos de temps per preparar-ho, vaig començar a fer sortides més llargues del normal, 70-80-90 km, no més, en un principi bé però després, quan més s'acostava la data, més cagaleres m'agafaven, em feia la sensació que no arribava prou fort, aiaiai!
Però bé, la suerte estava hechada, com diuen els castellans i la data assenyalada s'acostava i no hi havia marxa enrere, així que el divendres 26, vam agafar les bicis, una hora més tard del previst, sí el Ricart com sempre, i cap a Viella falta gent.
Arribem a Viella amb temps i ens acostem a la carpa de l'organització, ens lliuren el macuto per deixar les coses a Espot, el porta-roadbooks i cuatre coses més. Com que anavem sobrats de temps vam anar a l'hotel a deixar les bicis i la resta de coses i vam tornar a la carpa de l'organització poc després.
Van començar el brífing per explicar quatre detalls de la cursa i poc despres a repassar el road-book que nosaltres havíem deixat a l'hotel, novatos que som.
Després del brífing cap a l'hotel, a sopar, pasta com no i a dormir que ens havíem de llevar d'hora, a tres quarts de quatre com molt tard, però molt abans ja estava despert entre els nervis i els roncs del Ricart poc havia dormit. Ens llevem i a esmorzar, a mi poca cosa m'entra, em menjo un croisant i bec una mica de suc i en marxa.
A les cinc del matí, puntualment i fet un sac de nervis sortim de la carpa de l'organització. Vaja tela, que no ens passi res, només falten 150 quilòmetres i 4500 metres de desnivell.
Només sortir, tots amb la nostre llumeta de rigor, enfilem per una pista pavimentada cap amunt en direcció el tunel de Viella. Tots al mogollon i poc a poc que falta molt, comencem a veure les primeres punxades, vaja manera de començar, i poc abans d'arribar a l'antic túnel, ja a la carretera, sentim a un que crida: joder ja puc plegar, no portavem ni 5 quilòmetres i li havia petat l'amortiguador, quina sort.
Que llarg es fa el túnel anant en bici però al final quan sortim ja gairebé és de dia, comencem la baixada primer per carretera i després ens desviem a l'esquerra per entrar en un camí que puja baixa fins que creuem una altra vegada la carretera i passem per Forcat i després entrem a Vinyal i Ginast fins que arribem a Vilaller, primer avituallament just abans de passar un pont, aquí es forma un pollo important a l'hora de firmar i quan ja ens tocava firmar a nosaltres decideixen anul·lar el control per evitar problemes.
Des de Vilaller pujem cap el Coll de Serreres, xino xano i sense gaire complicacions, total només portem 40 quilòmetres quan arribem a dalt. Pel camí vaig veïent algún conegut, un home que porta la gent d'un equip d'Igualada, Eddy Mur em sembla que es diu l'equip i en Santi, del Basolí, i algún altre q no recordo.
Des de Coll de Serreres baixada passant per Llesp i creuem la carretera de la Vall de Boí per enllaçar amb el famós camí de l'Aigua, molt maco i distret, rollo singletrack i que va a parar a la carretera que puja a Iran amb alguna rampa ja considerable i deixa Irgo on vam dinar quan vam fer la Pedals per primer cop fa dos anys, seguim pujant fins el Coll de Sant Salvador, ja en portem 57 tú.
Baixada forta fins a Gotarta, quilòmetre 60, on fem el segon avituallamet, ja una mica més consistent que hi havia gana i continuem baixant fins a Malpàs i iniciem la pujada de Castellars, que ja es comença a fer dureta, per sort el Ricart no té el dia i no m'apreta gaire. Una vegada a dalt iniciem baixada, jo penso que fins a les Esglèsies però no, baixes fins a Sas i d'aqui rampots fins a Coll de Sas, ja no m'enrecordava.
Però vaja, des de Sas ja tot baixada fins a les Esglèsies, quins records eh Dani?, tercer control i cap a Coll de l'Oli per una pujada molt més maca que l'habitual, joder més maca, i dura, vaja quins rampots, aquí el Ricart ja comença a fer figa, veig que definitivament no té el dia. Una vegada gaire bé a dalt hem de baixar de la bici i patejar un troç entre pedres fins arribar al coll i començar la baixada per un tram més tècnic que fa que m'animi, sense passar-nos que no tinc el cuerpo per caure, arribo al final a la pista i espero al Ricart i comencem la baixada a tota òstia fins a la carretera que ens porta a la Torre de Cabdella, inici de la pujada al temible port del Triador.
