El passat 1 de maig vam assistir a la Trencacames, a Sant Pere de Vilamajor.
Era la primera vegada que feiem aquesta pedalada però ja en teniem ganes, ja que tenia molt bona pinta amb la seva pujada interminable i la conseqüent baixada també interminable.
En arribar fem la inscripció i ens comencem a trobar amb coneguts, alguns companys de feina que viuen al poble i d'altres de moltes pedalades i carreres: en Santi, Moixa, Totgas, Charlie...
Ens vestim i cap a la sortida, sempre igual, només sortir i el compi que em diu adéu. Va a seguir en Moixa, s'abancen i penso que queda molt de troç com per estressar-me, els deixo fer, però també com sempre a la primera cruïlla compromesa, una mica més i me'n porto per davant a un tio que anava davant meu, el compi i en Moixa s'equivoquen.
Jo vaig fent pensant que ja m'agafaran, que el seu ritme és millor que el meu i no trigueran a demanar-me pas amablement, però no. Vaig tirant a ritmillo girant-me de tant en tant per veure si venen però no.
Quan estic a punt d'arribar a l'avituallament sento un crit i em giro, és el compi que em fa gestos de parar. Passo, que ara he agafat bé el meu ritmillo i ja em costa prou com per parar, ja m'agafaràs. Segueixo i comença la pujada de veritat després d'uns quilòmetres de puja baixa, no m'esvero i vaig fent, hi ha gent que ha començat molt forta i es despenja. I el compi i en Moixa que no venen, penso, bé ja m'agafaran.
La pujada té pebrots, no s'acaba mai, però finalment arribem a dalt de tot, unes vistes impressionants, unes galetes molt bones i cap avall falta gent. En la cruïlla on es creuen el que pugen i els que baixen veig a en Moixa, ara si que no m'agafes, penso, la baixada se'm dona una mica millor a mi.
En la baixada se m'enganxa un de Probike i fem un tram a pinyó juntets però finalment se'n cansa i faig l'últim tram solet fins l'arribada, molta pista ample, revolts tancats i també tramets de pedra, resultat un radi petat i un altre fora de lloc, sic.
A l'arribada espero que arribi el compi xerrant amb algun company, espero, espero...
Resulta que el compi quan em feia gestos és que anava punxat, i entre que reparava i pitos i flautes al final li trec l'òstia de temps, arribo el 55, no està malament.
